Sabadell

Ernest Lluch vist per Oriol Civil

  • Actualitzat:
  • Creat:

És a partir de la seva implicació política que va tenir l’oportunitat de conèixer a l’Ernest Lluch i per aquest motiu hem volgut compartir amb ell les seves vivències personals.

L’Oriol Civil és una persona força coneguda a Sabadell per la seva activitat política, associativa i cultural. En l’àmbit polític va exercir càrrecs de responsabilitat en l'estructura interna del PSC i va ser regidor de l’Ajuntament en diverses legislatures en el període 1979-2003, ocupant la regidoria de Cultura en el primer consistori democràtic (1979-1983) i la regidoria d’Urbanisme (1999-2003), així com la presidència del Consell Comarcal (1991-1994) i també va ser diputat de Vies Locals de la Diputació de Barcelona (1999-2003). És a partir de la seva implicació política que va tenir l’oportunitat de conèixer a l’Ernest Lluch i per aquest motiu hem volgut compartir amb ell les seves vivències personals. 

Oriol, quan vas conèixer a l’Ernest Lluch?

Va ser quan estudiava a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona que va intervenir en una de les Aules de Cultura que un grup d’alumnes inquiets organitzaven els dijous per ampliar la nostra formació més enllà del marc estricte d’una carrera universitària molt tècnica. I seria el curs 1960-61 que l’Ernest va venir a parlar-nos d’un programa governamental italià per desenvolupar les regions pobres del sud, que ell havia conegut durant una estada a Itàlia. Tant l’explicació com el diàleg posterior van ser molt interessants i em van permetre copsar per primera vegada la intel·ligència i la capacitat comunicativa de l’Ernest en temes polítics i socials.

Què destacaries de la seva persona?

Era molt eixerit i tenia una gran tafaneria en tots els àmbits, des de la política fins al futbol, passant per la història, la sociologia i la cultura. Era un bon conversador amb un punt d’ironia destacable i podies parlar amb ell de tot. Se sabia sortir bé de les preguntes complicades, ja fos en una roda de premsa, una conferència o una conversa entre amics. Destacava per la seva empatia, perquè, malgrat el nivell intel·lectual, el seu llenguatge era planer i sabia posar-se en el lloc dels seus interlocutors. Era molt treballador i sempre estava enfeinat. Expliquen que quan era ministre aprofitava els desplaçaments en cotxe oficial per llegir llibres i documents, sense problemes de concentració, deixant parat al xofer. Deia que l’interessaven totes les persones i que aquest interès havia de ser una de les característiques principals d’un bon polític.

I en l’àmbit més polític, quina va ser la seva contribució?

Cal destacar la seva capacitat d’obrir camins nous. Com historiador econòmic, per exemple, en el seu llibre “La Catalunya vençuda del segle XVIII” va aprofundir en les relacions entre la societat catalana i la monarquia borbònica en un període de temps en el que la història més oficial quedava reduïda a la Guerra de Successió, la derrota de 1714 i el Decret de Nova Planta. Com polític sobresurten els esforços per cohesionat i enfortir el partit socialista, al País Valencià i a Catalunya, i la feina de ministre per implantar la sanitat pública universal en Espanya, afrontant les reticències de la classe mèdica i de la indústria farmacèutica. Cal remarcar també el seu enamorament del País Basc sorgit després de la seva etapa ministerial quan va ocupar el càrrec de rector de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo de Santander. Aquest enamorament el va portar a tenir residència compartida a Catalunya i al País Basc, a implicar-se en la política basca i a defensar el diàleg com instrument principal per acabar amb la violència i restablir la convivència.

Quina va ser la teva relació més personal amb ell?

Des dels anys 70 vaig seguir la seva trajectòria a través de llibres i escrits. A nivell de contacte personal vam participar, si bé a diferents nivells, en la constitució del PSC-Congrés i en la unificació posterior amb la Federació Catalana del PSOE, i vam coincidir en conferències i activitats pròpies de partit. A Sabadell recordo una conferència sobre economia espanyola a la Cambra de Comerç a principis de la dècada dels 70, en la que vam poder intercanviar punts de vista. Per altra part i dins del partit, en un acte organitzat per la seva candidatura a l’executiva del Congrés de Castelldefels de 1982, que al final va perdre davant en Ramon Obiols, vaig tenir ocasió de sopar amb ell; érem unes sis persones i vam poder gaudir de la seva companyia i constatar la gran informació que tenia, el seu nivell cultural i una memòria privilegiada que facilitaven poder parlar de tot, de la situació de Catalunya i d’Espanya, de l’església, de política, d’economia i de futbol. Era un plaer escolar-lo i discutir; el temps se’ns va fer curt. Vam coincidir també en diferents mítings electorals a Sabadell i recordo que al finalitzar un a Ca n’Oriac, vam anar a prendre una beguda els dos en un bar i a l’hora de pagar ell s’havia deixat la cartera al cotxe i jo portava uns pocs cèntims, que just van servir per liquidar el compte; encara me’n recordo. En altres moments, com els dies de Consell Nacional del PSC també vaig retrobar-me amb ell.

 

Com resumiries la seva forma de pensar?

Ell era un gran activista i comunicador. Davant d’una visió d’altres dirigents socialistes catalans més focalitzada en la qüestió nacional, l’Ernest defensava una perspectiva més transversal, prioritzant la millora de les condicions de vida de les classes treballadores. Per aquest motiu creia que Catalunya avançaria més si treballava de forma conjunta amb la resta d’Espanya i pensava en una estructura política federal pel país. Això va fer que quan es va votar la LOAPA al Congrés, ell no va seguir les directives de l’Executiva Nacional i aquest fet ens va doldre a molts. La història potser li ha donat la raó o no. Per ell els polítics que assumien càrrecs públics havien de pensar en el conjunt dels ciutadans i no només ens aquells que els havien votat. Era un clar defensor de la cultura del pacte com a eina de treball de la política. 

 

Com et va impactar la seva mort?

Recordo que estava a casa la nit que el van assassinar i em van trucar per donar-me la notícia. Va ser un cop molt dur. En la gran manifestació, uns dies després a Barcelona, gent de totes les procedències hi van concórrer; al final vaig poder parlar amb el seu germà Enric, professor de Geografia, per donar-li el condol. Al cap d’un any, l’alcalde Bustos va organitzar un acte memorable al Parc de Catalunya amb presència de les filles de l’Ernest i també de polítics bascos; jo no hi vaig poder assistir perquè va coincidir amb un viatge a un congrés a Cuba com a delegat per la Diputació. Amb la seva mort l’Ernest va donar un gran testimoni de la fortalesa de les seves conviccions i de la seva aposta valenta pel diàleg.